El vol era una de les coses que més por ens feia, però va acabar sent un encert total. Vem decidir pagar una mica més i volar de nit fent escala a Frankfurt; així els nens van sopar a l'avió, van mirar una pel·lícula i van dormir pràcticament tot el trajecte llarg fins a Tòquio.

Pel que fa als allotjaments, vem reservar amb cancel·lació gratuïta per si al planificar el viatge canviàvem la ruta. A Tòquio tenir la nostra base a Akihabara ens va facilitar moltíssim la mobilitat i logística per la ciutat. L'experiència d'allotjar-nos les últimes nits en un hotel d'estil tradicional, treure els futons de l'armari i dormir al terra com a la casa del Doraemon va ser inoblidable per als quatre.

Més enllà dels temples i les visites clàssiques, vem voler que el viatge fos divertit per als nens, així que vem incloure parcs com Universal Studios, els estudis de Harry Potter, sales de recreatives per jugar al Mario Kart amb volant i pedals, cerca de segells per tot arreu.

També vem aprendre a ser flexibles: quan vem veure que les excursions per la muntanya amb cartells d'atenció per micos o vespes feien patir a la gran, vem preferir adaptar els plans i estalviar-nos la visita als cérvols de Nara.

Una de les grans troballes va ser un taller de cal·ligrafia a Kyoto adaptat per a nens de set anys, que ens va costar moltíssim de trobar en webs locals però que gràcies a l'ajuda de Gemini vem poder reservar.

Per sobreviure a la calor sorprenentment intensa del maig i esquivar les aglomeracions del metro, vem instaurar una rutina quotidiana que ens va funcionar d'allò més bé. Ens aixecàvem cap a les cinc del matí aprofitant el jet lag, agafàvem el transport públic ben buit i anàvem directament al 7-Eleven a buscar l'entrepà de rigor per esmorzar abans de començar a explorar.

Les parades a l'Starbucks per fer un Frappuccino ben fresc —que allà sortien molt millor de preu que a casa— i les migdiades a l'hotel van ser la nostra millor eina per agafar forces i gaudir d'aquesta aventura en família de la millor manera possible.

Amb el temps la família va créixer i també va créixer el projecte. Van arribar els fills, Instagram, YouTube, continguts en català i castellà i tota la feina que hi havia al voltant de mantenir actius aquests canals.

El que al principi ens divertia es va acabar convertint en una feina. Estàvem pendents de publicar, dels algoritmes, dels likes i de si cada contingut funcionava. A poc a poc vam perdre la motivació i vam acabar deixant-ho.

Ara volem tornar-hi, però sense repetir el mateix model. No volem crear contingut només per agradar a Google o als algoritmes, ni convertir els nostres viatges en una successió de vídeos, fotos i publicacions.

També hem decidit apostar pel català com a llengua principal del podcast i de la newsletter. Potser això farà que arribem a menys gent, però preferim fer-ho en la llengua amb què ens sentim més còmodes i evitar feina extra que no ens aporta.

Una de les coses que més ens importa és poder gaudir dels viatges. Ara que viatgem en família, gravar i publicar constantment podia fer que deixéssim d’estar presents en el moment i que les vacances acabessin semblant una altra feina.

Per això aquesta nova etapa serà més flexible. No ens volem obligar a publicar constantment ni a mantenir una determinada freqüència. Si trobem el moment per fer-ho, genial; i si no, tampoc volem tornar a entrar en la roda de crear contingut per crear-ne.

El nostre objectiu principal és deixar constància dels viatges i guardar records. Volem poder tornar a aquests episodis d’aquí 20 anys i recordar què vam fer, però sobretot com ho vam viure.

I també volem que els nostres fills puguin descobrir aquests records quan siguin grans. No tant perquè sàpiguen exactament quins llocs vam visitar, sinó perquè puguin conèixer una mica com vivíem, què ens feia il·lusió i com recordàvem aquells moments.